MATERIAL

Tots els drets estan reservats pel titular dels drets d'autor de la pàgina filobatxillerat.cat. Queda estrictament prohibida la reproducció, distribució, transformació, total o parcial, dels continguts sense el consentiment previ i explícit del titular.

Escolàstica: Tradició filosòfica medieval basada en la síntesi del pensament aristotèlic amb la teologia cristiana, que Descartes critica per la seva subordinació al dogma religiós i manca d'un mètode rigorós.

Escepticisme: Posició filosòfica que dubta de la possibilitat del coneixement cert. Descartes l’utilitza inicialment per qüestionar tot allò que pot ser fals, però el supera amb la certesa del “cogito ergo sum”.

Revolució científica: Període de transformació radical en la ciència del segle XVII. Descartes hi contribueix amb el seu mètode racionalista i el rebuig de les explicacions escolàstiques.

Racionalisme: Corrent filosòfica que afirma que la raó és la font principal del coneixement, superior a l'experiència sensorial. Descartes n’és un dels màxims representants.

Meditacions: Obra fonamental de Descartes en la qual presenta el seu mètode filosòfic i argumenta sobre la natura del jo, Déu i la realitat.

Evidència: Criteri de veritat per a Descartes; una idea és evident quan és clara i distintament percebuda per la raó.

Anàlisi: Mètode per descompondre els problemes complexos en parts més senzilles, seguint un procés racional i ordenat.

Síntesi: Procés de reconstrucció a partir dels elements més simples analitzats, per arribar a una comprensió global i coherent.

Enumeració: Recompte exhaustiu dels passos del raonament per assegurar que no s’ha omès res.

Dubte metòdic: Estratègia sistemàtica de Descartes per posar en dubte tot coneixement que no sigui absolutament cert, com a punt de partida per a la filosofia.

Sentits: Fonts d’informació que Descartes considera poc fiables, ja que poden enganyar-nos.

Matemàtiques: Model de coneixement per a Descartes, perquè les seves veritats són clares, distintes i immutables.

Realitat: Allò que existeix; per Descartes, hi ha tres substàncies: el jo pensant, la matèria extensa i Déu.

Somni: Hipòtesi utilitzada per qüestionar la fiabilitat de l’experiència sensorial; no podem distingir amb certesa si estem desperts o somiant.

Geni maligne: Hipòtesi extrema que planteja l’existència d’un ésser enganyador que manipula les nostres percepcions, per posar a prova la certesa del coneixement.

Dubte hiperbòlic: Dubte extrem i universal utilitzat per Descartes per garantir que només quedi el coneixement absolutament cert.

Cogito ergo sum: Principi fonamental de Descartes: “Penso, doncs existeixo”, la primera veritat indubtable.

Substància pensant: La ment o ànima, que segons Descartes és una substància independent que pensa.

Substància: Allò que existeix per si mateix. Per Descartes, són substàncies el jo (pensant), Déu (infinit) i la matèria (extensa).

Troç de cera: Exemple de Descartes per mostrar que la percepció sensorial no ens dona coneixement, sinó que és la raó la que entén l'essència de la cera.

Solipsisme: Posició filosòfica segons la qual només podem estar segurs de l'existència del nostre propi jo. Descartes el supera demostrant l'existència de Déu.

Idees: Continguts de la ment que poden ser adventícies (provenen de l'experiència), factícies (creades per la imaginació) o innates (provinents de la raó).

Idea adventícia: Idea que prové de l’experiència externa.

Idea factícia: Idea creada per la ment, a partir de combinar dos o més adventíciesm, com ara els ésser mitològics.

Idea innata: Idea que existeix a la ment per naturalesa, independentment de l’experiència, com la idea de Déu o de la perfecció.

Déu: Substància infinita, perfectíssima i causa de la seva pròpia existència, garantia de la veritat en el pensament humà.

Infinit: Qualitat que pertany exclusivament a Déu, segons Descartes, i que implica absència de límits.

Perfecció: Característica essencial de Déu; la idea de perfecció és innata i no pot provenir de l’ésser humà finit.

Argument de la infinitud: Raonament segons el qual la idea d'infinit no pot ser creada per un ésser finit com l'ésser humà, sinó que prové de Déu.

Argument de la causalitat aplicada al jo: El jo, com a substància finita, necessita una causa superior que expliqui la seva existència, que és Déu.

Argument ontològic: Raonament segons el qual l’existència de Déu és continguda en la seva definició com a ésser perfectíssim.

Essència: La natura o propietat fonamental d'una cosa, sense la qual no pot existir.

Existència: El fet de ser; en el cas de Déu, l’existència forma part de la seva essència.

Substància infinita: Déu, segons Descartes, com a única substància que no depèn de res més per existir.

Criteri de veracitat: Norma que estableix que només les idees clares i distintes poden ser acceptades com a veritables.