DAVID HUME
Tots els drets estan reservats pel titular dels drets d'autor de la pàgina filobatxillerat.cat. Queda estrictament prohibida la reproducció, distribució, transformació, total o parcial, dels continguts sense el consentiment previ i explícit del titular.
Índex del pensament de David Hume.
01. Biografia de David Hume.
02. Context històric.
03. L'objectiu filosòfic.
04. L’origen del coneixement.
05. La constitució del coneixement.
06. Els tipus de coneixement.
07. Crítica al principi de causalitat.
08. Crítica a la idea de substància.
09. Crítica a la metafísica cartesiana.
10. L’escepticisme.
1. Biografia.
David Hume (1711-1776) va ser un filòsof i historiador, una de les figures més rellevants de l'empirisme i del pensament il·lustrat escocès. Se'l considera l'últim dels grans empiristes britànics, després de Francis Bacon, John Locke i George Berkeley.
Va néixer a Edimburg en una família protestant i va iniciar els seus estudis de dret a la Universitat d'Edimburg, per pressió paterna. Tot i això, mai no va acabar els seus estudis, ja que va preferir dedicar-se al món de la filosofia i les humanitats. Hume va treballar com a escriptor i va publicar el seu famós Tractat sobre la naturalesa humana (1739-1740), una obra clau en el desenvolupament de la filosofia empirista.
2. Context històric.
David Hume va ser un dels empiristes més influents de la història de la filosofia, profundament influenciat per pensadors com John Locke i George Berkeley. Les seves obres van marcar un gir radical i fonamental en el pensament filosòfic, trencant amb les concepcions tradicionals de l'època i establint noves bases per al coneixement i la comprensió de la naturalesa humana.
Va escriure durant el segle XVIII, en ple auge de l'Il·lustració, un període caracteritzat per la valoració de la raó, la ciència i la llibertat de pensament. En aquest context, la seva filosofia es va oposar fermament a les corrents racionalistes dominants, com les de René Descartes i altres filòsofs de l'època, que defensaven que el coneixement provenia en gran mesura de la raó pura i de les idees innates.
Per comprendre la importància de David Hume, és essencial recordar la famosa frase d'Immanuel Kant, qui va dir: "Va ser només a través de Hume que vaig despertar del meu somni dogmàtic", reconeixent l'impacte profund de les seves idees en el desenvolupament de la filosofia moderna.
3. L’objectiu filosòfic.
L'objectiu de David Hume consta en comprendre la naturalesa del coneixement: com s'origina, com el percebem i fins a quin punt és possible conèixer realment. Els següents apartats continuen aquesta línia de reflexió, centrant-se en l'esforç per entendre el coneixement en profunditat.
Per començar, definim l'empirisme, el corrent filosòfic al qual pertany David Hume. L'empirisme és una teoria filosòfica que sosté que tot coneixement prové de l'experiència, invalidant així els postulats metafísics i a l’innatisme que postulen l'existència de coneixements o idees innates en la ment humana.
4. L’origen del coneixement.
David Hume afirma que el coneixement s’origina en el que anomena percepcions. Les percepcions, considerades l’element més bàsic del coneixement, es divideixen en dues categories: impressions i idees. Aquesta classificació depèn tant de l’ordre en què apareixen com de la força o intensitat que les caracteritza.
Impressions. Les impressions són les percepcions més vives i intenses. Són el resultat del coneixement a través dels sentits i es capturen de manera immediata, és a dir, tot allò que percebem en el moment present a partir dels nostres sentits.
Idees. Les idees arriben després de les impressions, i, com que són posteriors, depenen de les impressions prèvies. Per aquesta raó, les idees perden força i intensitat en comparació amb les impressions.
Per exemple, no és el mateix banyar-se a la Cala Tamariua del Cap de Creus (impressió) que recordar-la més tard (idea). El record, inevitablement, es distorsiona pel pas del temps i perd de vivacitat. La impressió d’estar entre els còdols i sota el sol abrasador fent el llangardaix, es desdibuixa quan es rememora ara, a l’hivern. La impressió és, sens dubte, més viva, intensa i poderosa que la idea.
Tanmateix, tant les impressions com les idees poden ser classificades en subtipologies. Les impressions, per exemple, es poden dividir en:
Impressions de sensació. Són aquelles que procedeixen de l'experiència externa, com, per exemple, veure la persona que estimes o escoltar un so.
Impressions de reflexió. Són aquelles que neixen de les emocions i les passions i provenen de l'interior de la ment, com el sentiment de plaer o dolor que experimentem en veure la persona que estimem.
A aquestes impressions, se'ls pot atribuir la característica de ser simples o complexes. Una impressió simple és aquella que no es pot descompondre en parts més petites, mentre que una complexa sí que pot ser descomposta en elements més bàsics.
Per exemple, un paisatge, que conté diversos colors i formes, es pot descompondre en diverses impressions simples, mentre que una impressió com un color únic o una olor específica no es pot descompondre.
Aquestes impressions, una vegada transmeses a la nostra memòria, poden perdre intensitat i vivesa, convertint-se en idees. Les idees també es classifiquen en dues categories:
Idees simples. Idees que no poden ser descompostes en altres idees més petites. Representen còpies de les impressions simples. Per exemple, quan veiem un color com el vermell, aquesta percepció immediata es converteix en una idea simple quan la recordem o la pensem més tard. De la mateixa manera, una idea d’un so, com un to musical, seria una idea simple si la recordem o la imaginem. Les idees simples provenen directament de les impressions simples, que són les percepcions més bàsiques i immediates dels nostres sentits.
Idees complexes. Idees que es poden descompondre en altres idees més simples. Resulten de la combinació de diverses idees simples per formar una concepció més elaborada. Per exemple, la idea d’un paisatge o d’un animal és una idea complexa, ja que és el producte de la combinació d’idees simples com la forma, el color, la mida i el moviment.
Per tant, David Hume, després d’haver articulat el seu esquema sobre l’origen del coneixement, afirma que les idees innates no existeixen, ja que l’ésser humà és una tabula rasa que s’enriqueix amb les impressions. No hi ha innatisme.
5. La constitució del coneixement.
Un cop definit l'origen del coneixement —la divisió de les percepcions en impressions i idees, i la negació de l'innatisme—, el filòsof estructura com aquest coneixement s'organitza fonamentalment en nosaltres.
Les impressions es constitueixen exclusivament a partir d'altres impressions. Representen tot allò que percebem de manera immediata a través dels sentits en el moment present, tal com s'ha exposat anteriorment.
En canvi, les idees es poden generar de dues maneres:
Mitjançant la memòria, que actua com una còpia més ordenada, diluïda, menys vívida i menys fidel que les impressions. D’altra banda, a més de la memòria, tenim la imaginació, que combina les idees emmagatzemades en la memòria amb una certa llibertat. Aquesta combinació pot ser deliberada o atzarosa i opera mitjançant una força suau.
Aquesta força suau, comparable a l'atracció gravitatòria entre cossos, segueix el que el filòsof denomina lleis d'associació d'idees:
1. Llei de la semblança: Les idees tendeixen a associar-se quan comparteixen característiques comunes, com la forma, el color o la naturalesa.
2. Llei de la contigüitat espai-temporal: Les idees es vinculen quan els objectes o esdeveniments estan propers en el temps o l'espai. Quan dos elements es perceben simultàniament o consecutivament, la ment els associa automàticament.
3. Llei de la relació causa-efecte: Les idees s'enllacen quan es percep una connexió causal entre elles. Quan un esdeveniment (la causa) provoca un altre (l'efecte), la ment tendeix a associar-los de manera automàtica.
Mitjançant aquestes lleis, la imaginació combina idees simples per generar idees complexes que no sempre corresponen a la realitat. També pot combinar idees complexes amb altres similars, produint resultats que sovint són irreals.
Així, per exemple, la imaginació pot crear la figura d'un unicorn, un centaure, un ciclop o una sirena, però mai no podrà imaginar un color, una olor, un sabor o una textura que no hagi percebut prèviament a través dels sentits. El coneixement atòmic es fonamenta en les impressions.
D'aquesta manera, el coneixement es construeix a partir del que ell denomina principi de la còpia, que es pot resumir en els passos següents:
Les impressions generen la memòria, que emmagatzema aquestes impressions transformades en idees, i la imaginació combina aquestes idees per crear-ne de noves, les quals sols poden ser complexes.
El principi de la còpia també estableix un criteri de veritat: com més ens allunyem de les impressions originals, més ens apartem de la realitat i de la veritat. Així, tota idea que no tingui com a origen una impressió ha de ser considerada falsa o il·lusòria.
6. Els tipus de coneixement.
David Hume, després de definir l’origen i la constitució del coneixement i seguint un esquema similar al de Baruch Spinoza, analitza les classes de coneixement. Segons ell, aquestes es divideixen en dues categories: les relacions d’idees i les qüestions de fet.
1. Relacions d’idees. Les relacions d’idees s’estableixen sense necessitat de recórrer a l’experiència, utilitzant exclusivament la raó i el principi de no contradicció. Es tracta d’un coneixement universal i necessari, però que no amplia la nostra comprensió del món, ja que es limita a entitats abstractes o ideals que no tenen existència en la naturalesa. Aquest coneixement s’obté mitjançant la deducció lògica.
2. Qüestions de fet. Les qüestions de fet constitueixen un tipus de coneixement que només podem determinar com a vertader a través de l'experiència. Veritat contingent, és a dir, veritats que són d'una manera, però podrien ser d'una altra. Tot i que no són universals ni necessàries, sí que tenen el valor d'ampliar el nostre coneixement del món, ja que estan fonamentades en l'observació i l'experiència empírica. Aquest coneixement s’obté mitjançant la inducció. És a dir, a partir de l’observació.
Per entendre les relacions d’idees, podem fixar-nos en aquest exemple: quan diem que "2 + 2 = 4", no cal comptar objectes del món real per comprovar-ho. Aquesta afirmació és una veritat necessària que es deriva de les regles de l’aritmètica. És universal i independent de l’experiència, perquè sempre serà certa, sigui quina sigui la situació.
Aquest resultat s’obté per deducció i no ens dona informació sobre el món físic. Fins i tot si tot desaparegués —sense matèria, vida o qualsevol altra cosa— l’equació "2 + 2 = 4" continuaria essent certa.
En canvi, si parlem de qüestions de fet, el cas és diferent. Per exemple, l’afirmació “El sol sortirà demà” es basa en la nostra experiència: sabem que el sol ha sortit cada dia fins ara i suposem que ho continuarà fent. Però, segons Hume, aquesta afirmació no és necessàriament verdadera. Podem imaginar un món en què el sol no surti demà i, en el cas de voler-ho comprovar, necessito verificar-ho per via del coneixement inductiu.
D’aquesta manera, podem distingir entre dos tipus de coneixement: el coneixement a priori (relacions d’idees), que és veritable sense necessitat d’experiència i no ens dona informació sobre el món, i el coneixement a posteriori (qüestions de fet), que requereix comprovació empírica, és contingent i ens aporta informació sobre la realitat, però no té la certesa demostrativa del coneixement a priori.
7. Crítica al principi de causalitat.
El coneixement del món, tal com hem vist, es fonamenta en les qüestions de fet, i aquest coneixement depèn del principi de causalitat, és a dir, de la relació de causa i efecte.
El principi de causalitat per establir veritats, ha estat utilitzat des de l'antiga Grècia, especialment per Aristòtil fins als temps de David Hume, passant per l'escolàstica i, com recordarem, amb Descartes i la seva demostració de l'existència de Déu.
El següent fragment, escrit pel filòsof, exemplifica la idea de la relació causa-efecte, la qual per David Hume cobrarà una perspectiva i dimensió diferent de la dels filòsofs anteriors:
"Estem determinats a suposar que el futur s'assemblarà al passat només pel costum. Quan veig una bola de billar movent-se cap a una altra, la meva ment, anticipa el seu efecte habitual i concep el moviment de la segona bola abans que aquest es produeixi."
En aquest fragment, efectivament, podem observar una aplicació del principi de causalitat, que implica la idea que un efecte específic es produeix com a resultat d’una causa concreta. En aquest cas, la causa seria el moviment d’una bola de billar a una determinada velocitat, i l’efecte seria el moviment de la segona bola després de l’impacte.
El fet que puguem preveure què succeirà amb la segona bola és determinat pel principi de causalitat, és a dir, per la relació entre causa i efecte. Perquè aquesta relació es compleixi, s’han de donar tres condicions:
1. Contigüitat entre la causa i l'efecte.
2. Prioritat temporal de la causa respecte a l'efecte.
3. Conjunció constant entre la causa i l'efecte.
És a dir, ha d’existir una contigüitat, ja que causa i efecte han d’estar vinculats temporalment; una prioritat, perquè la causa ha de precedir l'efecte; i, finalment, una conjunció constant, pel fet que si aquest patró es repeteix de manera constant, es crea una relació de connexió entre la causa i l’efecte.
Ara bé, aquestes condicions són suficients per afirmar que existeix una connexió necessària entre la causa i l'efecte? Segons David Hume, la resposta és negativa.
El filòsof escocès nega que hi hagi una connexió necessària entre causa i efecte, ja que, seguint la perspectiva empirista i el principi de la còpia, una idea només pot ser considerada veritable si neix d'una impressió prèvia. No obstant això, segons Hume, no tenim cap impressió directa d’aquesta connexió entre la causa i l’efecte. En realitat, tenim la impressió de la primera bola en moviment i de l'efecte, la segona bola que també es mou, però mai una impressió de la connexió necessària que permeti afirmar que aquest procés es repetirà atemporalment.
La crítica de Hume al principi de causalitat pot semblar complexa, però aturem-nos un moment per reflexionar sobre el que ell afirma per negar la validesa d’aquest principi.
Tornant a l’exemple de les dues boles de billar, quin criteri em porta a afirmar que la segona bola es mourà quan impacti amb la primera?
La resposta, a primera vista, sembla senzilla: és l'hàbit i el costum de veure-ho repetidament al llarg del temps. Ara bé, aquest hàbit i costum no tenen valor demostratiu, només probable. L'hàbit i el costum no són una impressió, sinó una predicció de l’experiència. Per tant, tornant al punt anterior, és a dir, al principi de la còpia, no puc afirmar la connexió necessària si no tinc la impressió que connecta la causa amb l’efecte.
D’aquesta manera, el filòsof escocès posa en dubte el coneixement inductiu, ja que el fet que alguna cosa es repeteixi al llarg del temps no implica necessàriament que sigui veritable. Recordem que la inducció és un raonament que obté conclusions a partir de l’observació, tal com suggereix el mètode científic.
Per exemple, si he observat que tots els ànecs són blancs, puc afirmar que els ànecs seran sempre blancs? Evidentment, no. Aquest exemple té el mateix valor que l'exemple de les boles de billar. He vist que la segona bola sempre es mou a l'impacte de la primera, però puc afirmar que això serà sempre així? La resposta, novament, és no.
Per tant, mentre que la intuïció general pot suggerir que la causa provoca necessàriament l'efecte, Hume proposa que aquest coneixement es fonamenta en l’hàbit i el costum, i no pas en un coneixement veritable, ja que no hi ha una impressió directa que estableixi la connexió entre causa i efecte.
En resum, Hume sosté que la relació causa-efecte és una forma d'associació d'idees que es fonamenta en l’experiència passada i és produïda per la nostra imaginació, la qual determina el succés de manera probabilística i no veritable. Per tant, és l’hàbit i el costum, i no la veritat, els que ens porten a creure que el futur serà semblant al passat.
El principi de causalitat, o la relació de causa i efecte, no té valor demostratiu. És una creença i no pas una certesa absoluta. La certesa, doncs, s’ha de definir com una forma de coneixement probable, basada en l'experiència de l'observació repetida de fets en el passat, i és el resultat de l’hàbit i el costum.
8. Crítica a la idea de substància.
En la filosofia escolàstica, que va ser fonamental i és hereva del pensament aristotèlic, s'afirma des d'una posició metafísica que la realitat es dona a través de la substància. Aquesta, és a dir, la substància, ha de ser entesa com el fonament essencial de la realitat.
En un sentit tradicional, la substància es concep com allò que roman inalterable i que constitueix la base de la realitat. No obstant això, per entendre millor aquesta noció de substància, considerem el següent cas:
Tota persona, si la comprenem des d'una perspectiva metafísica tradicional, és un conjunt d'accidents, és a dir, de qualitats que constitueixen els seus atributs físics — com la fisonomia, la corporalitat, el color i altres percepcions sensibles—, les quals s'uneixen a una substància, entesa com allò que fa que sigui el que és. Els canvis observats en una persona (accidents) no alteren la seva substància, que roman com el fonament essencial de la seva identitat.
No obstant això, la idea de substància, segons David Hume, no és més que una idea complexa formada per la imaginació, a través de les lleis d'associació d'idees. No és més que un nom (nominalisme) que designa una col·lecció d'idees simples unides per la imaginació.
És a dir, no té cap valor cognoscible, perquè la substància no remet a cap impressió, segons l'esquema empirista. Per tant, l'existència d'una substància és indemostrable.
9. Crítica a la metafísica cartesiana.
Descartes, si recordem la seva postura filosòfica, fa ús de la definició de substància a partir de tres tipus: la substància pensant, l'extensa i, finalment, la infinita; és a dir, jo, el món i Déu.
A continuació, farem servir l'anàlisi de David Hume per verificar si realment existeix un jo estable, tal com afirma la definició de substància.
9.1. Crítica a la idea del jo o l’ànima.
Descartes afirma que cadascun de nosaltres posseeix una ànima, una realitat que es fonamenta en la intuïció del cogito ergo sum, és a dir, en la proposició "jo penso, per tant, existeixo". Tanmateix, seguint l'esquema de Hume, només experimento la impressió de pensar o imaginar, però aquesta impressió no em porta a concebre un "jo" estable; només em duu a la consciència de la meva existència. És a dir, no tinc cap criteri ni impressió d'una ànima com a substància, sinó només un conjunt de pensaments que atribueixo a una ànima, la qual, en realitat, no conec ni puc afirmar com a tal.
En tot cas, puc afirmar que existeixo, que penso i que tot el que es succeeix a la meva persona —qualsevol acte o pensament— em pertany, però mai de manera unitària, com requeriria la substància del "jo" o de l'ànima. És a dir, no puc afirmar que aquesta substància sigui quelcom estable.
9.2. Crítica a la idea de Déu.
La demostració de l’existència de Déu en la filosofia s’ha abordat principalment de dues maneres.
En primer lloc, a través de la idea de Déu. Hume, però, descarta aquesta via des del principi, argumentant que no tenim una impressió directa de Déu que pugui donar suport a la validesa d’aquesta idea. Segons Hume, les idees només poden ser considerades veraces si deriven d’una impressió concreta, i en aquest cas, aquesta condició no es compleix. Per tant, la idea que Déu existeix simplement perquè tenim una concepció d’ell és, segons Hume, rotundament falsa.
En segon lloc, s’ha intentat demostrar l’existència de Déu mitjançant el principi de causalitat. Un exemple destacat d’aquesta línia de raonament és el de Descartes, el filòsof francès, qui argumenta que les idees innates són efectes que requereixen d'una causa, i aquesta causa és Déu. No obstant això, Hume desacredita aquest plantejament, ja que considera que el principi de causalitat no té prou solidesa per sustentar una demostració d’aquest tipus, qualificant-lo de coneixement fal·laç.
D’aquesta manera, no tinc accés a saber si Déu existeix, perquè és incognoscible per la meva naturalesa. Per tant, David Hume defensa una postura agnòstica.
9.3. Crítica a la idea de món.
Per a Hume, les impressions constitueixen totes les dades amb què comptem, i aquestes, aparentment, són l'efecte d'una causa que anomenem món. Tanmateix, un cop més, mitjançant la seva crítica al principi de causalitat, Hume posa de manifest un problema que reforça la seva perspectiva escèptica.
No podem assegurar l'existència del món a partir de l'efecte, és a dir, les impressions, que atribuïm a una causa anomenada món. Aquesta limitació porta Hume a adoptar el fenomenisme.
El fenomenisme afirma que no podem conèixer la realitat última dels objectes ni cap mena de substància subjacent a les nostres impressions; només podem conèixer les dades de l'experiència immediata, és a dir, els fenòmens que es manifesten en l'experiència. Aquests fenòmens constitueixen el límit del nostre coneixement, i resulta impossible establir quin és el seu origen últim o la causa última possible.
D’aquesta manera, el coneixement humà és limitat, i David Hume defensa una postura escèptica, ja que no tenim manera de conèixer els conceptes i idees metafísiques, si és que existeixen. D’altra banda, les ciències naturals només són probables i mai poden ser considerades veritats absolutes, una concepció que s’emmarca dins de la postura fenomenista.
10. L’escepticisme.
David Hume, tal com hem pogut veure al llarg d’aquestes pàgines, acaba defensant un escepticisme moderat, ja que considera que el coneixement humà està limitat. No podem afirmar l'existència de conceptes ni entitats metafísiques, ni tampoc tenir un coneixement segur del món extern, puix només disposem de les impressions immediates com a prova, però no de la certesa clara i directa de la realitat extramental.
