MATERIAL

En aquest apartat es presenten les definicions més rellevants, així com una crítica comparativa. En aquest cas, s’analitza la confrontació entre F. W. Nietzsche i Plató.

Definicions:

Filosofia del martell: Mètode crític que busca "colpejar" els valors i idees establerts per revelar-ne la buidor o inconsistència, destruint dogmes per obrir pas a una nova manera de pensar.

Valors apol·linis: Valors associats a Apol·lo: ordre, mesura, harmonia i racionalitat. Representen la forma, la claredat i l’autocontrol dins l’experiència estètica i vital.

Valors dionisíacs: Valors vinculats a Dionís: desordre, embriaguesa, passió i irracionalitat. Expressen la fusió amb la vida, la natura i el caos creatiu.

Filosofia socràtica: Model filosòfic que exalta la raó, el diàleg i la recerca de la veritat universal. Nietzsche la critica per haver iniciat una decadència cultural basada en la negació dels instints.

Metafísica: Creença en una realitat transcendent i estable darrere de les aparences. Nietzsche la rebutja per considerar-la una il·lusió que nega la vida i el món sensible.

Llenguatge: Sistema convencional i limitador que estructura i distorsiona la realitat. Per Nietzsche, el llenguatge imposa categories fixes que impedeixen captar el flux vital.

Metàfora: La veritat no és una correspondència objectiva amb la realitat, sinó un conjunt de metàfores esvaïdes que esdevenen convencions lingüístiques.

Idea de veritat: Concepció segons la qual la veritat no és absoluta ni eterna, sinó una construcció humana, útil i funcional, sorgida de necessitats pràctiques.

Filosofia platònica: Doctrina que defensa un món ideal i immutable més enllà del món sensible. Nietzsche la critica per menysprear la vida terrenal i exaltar valors decadents.

Dualisme: Separació radical entre cos i ànima, món sensible i món ideal. Nietzsche el rebutja per considerar-lo una forma de ressentiment contra la vida corporal.

Moral judeocristiana: Sistema de valors que exalta la submissió, la compassió i el sacrifici. Nietzsche la veu com una moral dels dèbils, contrària a la vida i a la voluntat de poder.

Inversió de valors: Procés pel qual els valors tradicionals són qüestionats i revalorats. Allò que era considerat "bo" (humil, dèbil) és vist com a expressió de decadència.

Moral dels senyors: Moral aristocràtica basada en la força, la noblesa, l’orgull i l’afirmació de la vida. Els valors neixen d’una actitud creadora i vital.

Moral dels esclaus: Moral reactiva que neix del ressentiment dels dèbils. Exalta la humilitat, la compassió i l’autosacrifici com a forma de venjança moral contra els forts.

Sacerdots: Representants d’una moral ascètica i repressiva, que utilitzen la religió per dominar i culpabilitzar els instints naturals.

La mort de Déu: Expressió del trencament amb les creences religioses tradicionals. La seva "mort" deixa un buit espiritual que condueix al nihilisme.

Nihilisme: Situació en què els valors antics perden sentit i no hi ha res que els substitueixi. Suposa el reconeixement que la vida no té un sentit predeterminat.

Nihilisme negatiu: Destrucció de valors sense capacitat de crear-ne de nous. Condueix a la desesperança i a l’inèrcia vital.

Nihilisme positiu: Superació creativa del buit de valors. És la possibilitat de generar nous sentits i afirmacions vitals a partir de la voluntat de poder.

L’últim home: Individu conformista, còmode i sense aspiracions. Representa la decadència espiritual i la fi de la voluntat creadora.

Superhome: Ésser capaç de crear els seus propis valors i afirmar la vida amb plenitud. Transcendeix la moral tradicional i viu segons la voluntat de poder.

Camell: Primera fase de l’esperit: acceptació de càrregues i valors imposats, actitud de submissió i responsabilitat.

Lleó: Segona fase: destrucció dels valors rebuts, afirmació de la llibertat i rebuig de l’autoritat moral.

Nen: Tercera fase: innocència creadora, capacitat de generar nous valors i viure amb afirmació del present.

Voluntat de poder: Força fonamental de la vida que impulsa tot ésser a créixer, dominar i afirmar-se. No es redueix a poder extern, sinó a intensitat vital.

Etern retorn: Hipòtesi que tot es repeteix eternament. Nietzsche la presenta com a prova de valor vital: només aquell que pot desitjar el retorn de la seva vida és digne d’afirmar-la plenament.

Plató versus F. W. Nietzsche:

La comparació entre ambdós pensadors la desenvoluparem a partir d’una sèrie de punts clau que ens permetran comprendre amb profunditat les diferències i coincidències entre les seves filosofies: el corrent filosòfic al qual pertanyen, la figura de Sòcrates, la concepció de la realitat, la idea de veritat, el paper de la raó en relació amb els instints, el coneixement i la seva visió antropològica.

1. Corrent filosòfic.

Plató s’inscriu dins de l’idealisme, una corrent filosòfica construïda a partir del racionalisme. La seva filosofia se centra en la recerca de l’ideal, representat pel món de les idees, i defensa que només es pot accedir a aquesta realitat superior mitjançant la raó. En canvi, Friedrich W. Nietzsche és una figura clau del vitalisme, una filosofia que posa la vida al centre del pensament, rebutjant qualsevol forma de transcendència o ideal absolut.

2. La concepció de la realitat.

La figura de Sòcrates és interpretada de manera profundament diferent per Plató i Nietzsche. Plató, com a deixeble seu, el considera el filòsof que obre les portes del veritable coneixement mitjançant la dialèctica, un mètode racional que condueix a la recerca de la veritat universal i immutable. Aquest enfocament en l’època, recordem, transcendeix la figura del sofista, entès com aquell que concep la filosofia i la moral des d’una perspectiva relativista. 

Nietzsche, en canvi, percep Sòcrates com l’origen de la inversió de valors en la cultura occidental, ja que representa el triomf de la raó sobre els instints i l’inici d’una tradició filosòfica que, segons ell, nega la vida i els seus aspectes més espontanis i vitals, acabant en el nihilisme contemporani.

3. La concepció sobre la realitat.

Un cop establert que el punt de partida és diferent, podem passar a diferenciar les filosofies de tots dos autors. Per tal de fer-ho, començarem per l’inici, que és la seva concepció de la realitat.

Plató exposa la seva concepció de la realitat, especialment en les obres del període socràtic com La República, Fedó i Fedre. En aquestes obres, desenvolupa la teoria de les idees, considerada la pedra angular del seu pensament filosòfic, i expressa clarament la seva visió sobre la naturalesa de la realitat.

Segons Plató, la realitat té una naturalesa dual, tant en si mateixa com en relació amb l’ésser humà. Aquesta dualitat es manifesta en l’existència de dos mons: d’una banda, el món de les idees, que és la realitat autèntica i immutable, l’original; i, de l’altra, el món sensible, que n'és només una còpia imperfecta i canviant.

El dualisme platònic sorgeix com a resposta directa a les qüestions plantejades pels filòsofs presocràtics Heràclit i Parmènides, que oferien visions radicalment diferents sobre la naturalesa de la realitat. 

Heràclit defensava una concepció dinàmica del món, resumida en el concepte de panta rei (tot flueix), segons el qual tot està en constant canvi. Aquesta idea queda ben reflectida en la seva coneguda afirmació: "No es pot entrar dues vegades en el mateix riu, perquè ni tu ni el riu sereu els mateixos". 

En canvi, Parmènides sostenia una visió oposada. Per a ell, malgrat les aparences, la realitat és una, eterna i immutable. Segons la seva perspectiva, el canvi és una il·lusió dels sentits; la veritable realitat és una substància única i inalterable, que ni neix ni mor.

Sòcrates i, especialment, Plató prenen partit per la via de Parmènides, tot i reconèixer que la visió d’Heràclit és vàlida quan es tracta del món sensible. Així, Plató construeix una concepció dualista i idealista de la realitat, que separa clarament el món intel·ligible, immutable i perfecte, del món sensible, canviant i imperfecte.

Nietzsche, en la seva crítica al dualisme platònic, rebutja la idea de separar la realitat en dos mons diferents. En lloc d'això, el filòsof alemany rebutja qualsevol concepció transcendent que separi el "món real" del "món aparent". Per a Nietzsche, la vida i la realitat són una sola, indivisible i constantment en moviment.

Nietzsche representa la seva visió de la realitat mitjançant els valors apol·linis i dionisíacs, que són dos principis oposats que, en la seva obra El naixement de la tragèdia, descriu com a forces antagòniques però complementàries que configuren l’experiència humana i artística:

• Els valors apol·linis: Estan associats a la racionalitat, l'ordre, la claredat i la forma. Apol·lo, déu de la llum i de la raó, simbolitza la bellesa i la tranquil·litat. En aquest sentit, els valors apol·línics representen la cerca d'una estructura ordenada i harmoniosa en la vida. 
• Els valors dionisíacs: Són la representació de l'irracionalitat, la passió, el caos i l'instint. Dionís, déu del vi i de l'èxtasi, simbolitza el desbordament dels límits establerts per la raó. Els valors dionisíacs, per tant, representen l'impuls de traspassar els límits, de viure la vida de manera intensa i caòtica.

La realitat, doncs, per al filòsof alemany, és una, però es pot expressar, tal com fa la tragèdia grega, mitjançant aquests dos valors o forces per representar la seva naturalesa canviant, que no es pot retenir ni capturar. Per tant, Nietzsche, a diferència de Plató, es troba molt més a prop de la visió d’Heràclit que no pas de la metafísica de Parmènides, la qual va influir en Sòcrates i Plató.

4. La idea de veritat.

Plató, des del seu dualisme metafísic, defensa que la veritat existeix i que, per definició, és estable, eterna, immutable i perfecta. Tanmateix, aquesta veritat no es troba en el món sensible, sinó en una realitat superior: el món de les idees, al qual només s’hi pot accedir mitjançant la raó i la pràctica filosòfica. Per això, Plató proposa un exercici filosòfic que condueixi l’ànima cap a aquest àmbit transcendent i immutable.

Nietzsche, en canvi, s’allunya radicalment d’aquesta visió i s’aproxima més a la perspectiva dels sofistes, adversaris intel·lectuals tant de Sòcrates com de Plató. El pensador alemany rebutja la possibilitat d’una veritat objectiva i universal. Segons ell, allò que anomenem “veritat” no és més que una construcció cultural: una il·lusió útil, una metàfora que ha perdut consciència de ser-ho. En aquest sentit, la veritat no és una realitat absoluta, sinó una ficció necessària que els éssers humans han creat per interpretar el món i poder-hi sobreviure. Tot, en última instància, és interpretació, perquè —com ell mateix afirma— no hi ha fets, sinó només interpretacions.

(En aquesta línia, podem recordar també la crítica de Nietzsche al llenguatge, que es desmarca clarament del pensament socràtic i platònic. Aquesta, la podem trobar tant en les diapositives com en el quadern de l'autor)

5. El coneixement.

D’aquesta manera, després d’haver diferenciat la concepció de la realitat i la idea de veritat, podem començar a comprendre quina visió tenen sobre el coneixement. Com es pot intuir, si les dues primeres són contràries, aquesta última —és a dir, el coneixement— també serà diferent.

Per a Plató, el coneixement que condueix a la veritat —una veritat objectiva i universal, ja que, si no ho fos, no seria veritat en el sentit estricte que defensaven Sòcrates i Plató— només pot assolir-se mitjançant la raó. Aquesta facultat és, segons ell, l’única capaç de captar allò que és realment vertader, ja que permet accedir al món de les idees, on resideix la veritable realitat. En contraposició, Plató menysprea el coneixement que prové dels sentits, ja que considera que aquests només ens ofereixen una percepció enganyosa i inestable de la realitat. Els sentits són, per naturalesa, subjectius i particulars, i ens mostren un món canviant i imperfecte: el món sensible. Per aquesta raó, els filòsofs platònics entenen que aquest tipus de coneixement no pot ser considerat vertader en un sentit profund. Només la raó ens condueix al coneixement autèntic, mentre que el coneixement sensible queda associat a la falsedat —igual que el món que el produeix.

Per contra, Nietzsche accepta els sentits, ja que aquests ens apropen i ens permeten conèixer l’única realitat, aquella que hem definit abans i que, pel seu caràcter canviant, no vol dir ni significa ser falsa, sinó que es mostra com és, en aquesta tensió representada per l’art i els valors apol·linis i dionisiacs. El filòsof alemany, contrari a la idea socràtica platònica, afirma que l’ésser humà que intenta comprendre tot des de la raó s’allunya de l’instint vital, que permet acceptar la vida amb tota la seva inestabilitat i complexitat, la qual no es pot retenir, capturar ni clausurar únicament a partir de la raó. En aquest apartat, podem recordar explícitament la diferència que fa Nietzsche entre l’home teòric i l’artístic, o dit d’una altra manera, entre el racional i l’instintiu. Segons Nietzsche, l’home teòric o racional busca sistematitzar i racionalitzar el món, mentre que l’home artístic o instintiu accepta i celebra la vida en tota la seva intensitat i contradicció, veient-la com una expressió d’instints profunds que no poden ser reduïts a categories racionales.

6. La visió antropologica.

La visió antropològica de Plató i Nietzsche, igual que les seves concepcions sobre la realitat, la veritat i la raó, és profundament antagònica. Plató, en coherència amb el seu dualisme metafísic, sosté que l’ésser humà és una entitat composta de cos i ànima. El cos representa la part enganyosa i imperfecta de l’individu, ja que es relaciona amb el món sensible a través dels sentits. Aquests, pel seu caràcter canviant i subjectiu, només ofereixen una visió distorsionada de la realitat. Per això, el cos queda associat al món material, efímer i mutable, mentre que l’ànima, immortal i racional, pertany al món de les idees, on resideix la veritable realitat.

A més, Plató divideix l’ànima en tres parts: la racional, la irascible i la concupiscible. Aquesta tripartició expressa clarament la jerarquia interna de l’ésser humà segons el pensador grec, on la raó ocupa el lloc superior. Només mitjançant la raó —la part més noble de l’ànima— és possible governar les altres dues dimensions (els desitjos i les emocions) i guiar l’ànima cap al món intel·ligible.

D’altra banda, Nietzsche defensa un monisme antropològic. És a dir, sosté una concepció segons la qual l’ésser humà és una unitat indivisible, sense dualitat entre cos i ànima. No hi ha ànima immortal ni cap principi racional separat del cos: només hi ha un sol ésser, corpori i vital, que percep, sent i experimenta el món des de la seva pròpia individuació. En absència de veritat absoluta i de transcendència, l’ésser humà no és un ésser que tendeix cap a un món superior, sinó una expressió única i irrepetible de la voluntat de viure —una força vital que es manifesta d’acord amb el caràcter dionisíac de l’existència. L’ésser humà nietzscheà no busca fugir del món, sinó afirmar-lo en tota la seva complexitat, canvi i imperfecció. 

D’aquesta manera, podem concloure tot havent analitzat els aspectes més rellevants —el corrent filosòfic, la figura de Sòcrates, la concepció de la realitat, la idea de veritat, el paper de la raó en relació amb els instints, el coneixement i la seva visió antropològica— i entenent que Plató i Nietzsche parteixen de camins, desenvolupaments i conclusions profundament divergents. Les seves filosofies responen a maneres oposades d’entendre el món, l’ésser humà i la vida mateixa. Plató i Nietzsche, doncs, representen dues visions absolutament contràries dins la història del pensament.